Els Estats Units i l’Iran
Els Estats Units i l’Iran no tenen una relació complicada, sinó tòxica. L‘assassinat al general Qasem Soleimani per drons americans és un episodi més d’una relació violenta i plena de desconfiança.
Entendre la relació entre el règim iranià i els Estats Units és entendre alguns aspectes que van més enllà del dia a dia. Més enllà de la mort de Soleimani, l’acord nuclear del JCPOA, els enfrontaments de l’estret d’Hormuz o els míssils balístics iranians que tant temen els Estats Units.
Fa dècades que Washington i Teheran xoquen en diferents aspectes, la sobirania i dignitat de l’Iran, o la regió en plena disputa. Aquests aspectes acumulats fan de la relació entre els dos països, una relació tòxica, gairebé explosiva.
Un Iran sobirà. L’Iran ha lluitat durant la seva història moderna per defensar la seva sobirania. Lluitant contra imperis Europeus i Asiàtics, rebutjant ocupació de forces externes i el control de capitals com Londres, Moscou o Washington.
El cop d’estat de 1953 organitzat pels Britànics és un exemple clar per entendre la lluita per la sobirania. Mohammad Mosaddegh esdevenia Primer Ministre iranià el 1952, defensant una democràcia secular i la nacionalització de la British-Persian Oil Company — avui coneguda com a BP — , empresa explotadora del petroli del país en mans Britàniques. Un cop d’estat organitzat pels britànics va expulsar Mosaddegh de l’executiu.
Tres dècades després, la lluita per la sobirania nacional i la dignitat del poble Iranià produia la revolució del 79. Fent caure la monarquia i retornant Khomeini de l’exili. La revolució iniciada per retornar dignitat al poble Persa, acabava amb un règim islamista que perdura fins a l’actualitat.
Com qualsevol estat normal, Iran vol defensar la seva sobirania. Però des de la revolució del 79, el règim ha estat obsessionat a aturar la influència Americana i Occidental a través de qualsevol mitjà. Atacs terroristes, guerres, desenvolupament d’armes nuclears o diplomàcia. L’assassinat de Qasem Soleimani, és vist pel règim Iranià com un intent més per acabar amb la sobirania del país de mans americanes.
Una regió a influir. Des del 2003 amb una presència creixent dels Estats Units a l’Orient Mitjà, els dos països han configurat una xarxa de relacions contradictòries. Desembocant en una guerra freda regional. Cada país de l’Orient Mitjà és una partida d’escacs on imposar la seva influència.
L’Iran — en mans del comandant Soleimani — ha esdevingut un dels països més actius a la regió. El país està involucrat en conflictes al Líban, Síria, l’Iraq, Palestina i al Iemen, en gairebé tots al costat oposat dels Estats Units.
Al Iemen, els Estats Units ha armat i donat suport al govern d’Hadi, juntament amb el Govern Saudita i EAU, mentre Iran colabora amb els Houthis.
Al Mediterrani de l’est, al Líban, Hezbollah és un dels principals aliats al règim islàmic i alhora determinat com a grup terrorista pels EE.UU. El grup va ser creat per defensar el Líban davant l’ocupació d’Israel. Actualment, Hezbollah controla gran part de la capital i el sud del país. Durant les darreres dècades ha causat morts i destrucció, i alhora ha desenvolupat una xarxa de serveis socials.
Només la lluita contra Daesh va provocar que els Estats Units i l’Iran tinguessin un enemic en comú. Washington i Teheran lluitaven contra el mateix grup terrorista i van coordinar actuacions puntuals a territori Sirià amb aviació americana. Un cop Daesh ha estat derrotat, a Síria continuen enfrontats, defensant actors oposats.
Iran i els Estats Units, com també altres agents globals: Rússia, Turquia, Aràbia Saudita, perceben l’Orient Mitjà com una regió a influir i controlar, directament o a través d’aliats i proxys. Mentre els dos règims continuïn veient la regió com un tauler de joc, l’Orient Mitjà continuarà convuls.
Una relació tòxica. Gran part de les classes polítiques dels dos països treuen rèdit de l’enfrontament amb l’altre. Inclús l’acostament de les ales pragmàtiques de Teheran i Washington és difícil a llarg termini. El cas del JCPOA és el més clar.
Les negociacions per arribar a l’acord nuclear del JCPOA van durar anys a portes tancades. Les filtracions de polítics republicans als Estats Units o líders religiosos extremistes a Iran hagueren aturat les converses. Els dos grups creuen guanyar legitimitat a l’atacar fortament el país contrincant.
La relació entre Washington i Teheran és tòxica i per ara estarà al límit del conflicte bèl·lic, tot i que cap dels dos els hi interessa entrar en guerra. Per ara, la relació continuarà sent tòxica i emocional.
