Europa i l’estat est Asiàtic
La Unió Europea endinsada, com ja és de costum, en vàries crisis simultànies — sanitària, manca de legitimitat, estructural i econòmica — busca establir un nou model econòmic mirant aquest cop al costat oposat del continent Eurasiàtic. París, Berlín i Madrid miren cap a Taipei, Tòquio i Seül.
Els països democràtics de l’Àsia del Pacífic han esdevingut el nou referent global del món postpandèmic. Països geogràficament petits, econòmicament molt rellevants i densos demogràficament. Oferint un model alternatiu al món bipolar Americà — Xinès.
Mentre Europa reobre l’economia, el vell continent introdueix pràctiques normalitzades a l’est d’Àsia: inversions estatals en empreses tecnològiques, forta digitalització de la societat, polítiques industrials planificades. Europa basa la sortida de la crisi en el model est asiàtic.
Aquest pivot econòmic cap a un model liberal, amb un sòlid rol estatal portarà conseqüències a llarg termini. Oferirà solucions sistèmiques a alguns dels problemes del segle 21 com la crisi climàtica. Però portarà greus conseqüències, augmentant el deute públic, nous problemes estructurals, i sense planificació adequada pot incrementar les desigualtats socials.
La sortida de la crisi econòmica i sanitària marcarà fortament l’estructura dels estats Europeus post-Covid-19. Mentre Europa intenta crear el seu propi camí entre l’auge de la Xina i el desastre polític actual Americà, troba en les democràcies de l’Orient un possible model a seguir. Europa vira cap a l’Àsia.
Política industrial i inversions tecnològiques
Els grups empresarials tecnològics europeus són generalment irrellevants davant dels grans grups Americans i Aisàtics. Uns aixecats pels ventures capitals de Silicon Valley i els altres amb capital públic i privat al delta i la costa xinesa. La Comissió Europea vol donar suport actiu als grups Europeus i crear una alternativa.
Algunes capitals Europees preveuen que una política industrial planificada permetrà a les grans empreses europees competir globalment. Un model que pot recordar els conglomerats o chaebols Coreans. Emmanuel Macron, un dels grans promotors de la política industrial activa, vol créixer fins a 25 unicors en 5 anys. Londres, típicament amb una actitud menys intervencionista, segueix una estratègia similar.
La Comissió Europea empoderada amb una nova agenda i probablement finançant el seu propi deute, vol basar la reconstrucció econòmica en un continent amb indústries fortes i independents a la inestabilitat exterior. Les prioritats de Brussel·les són la indústria tecnològica i l’energètica.
Tecnologies estratègiques com el 5G, la ciberseguretat, la intel·ligència artificial o la supercomputació veuran incrementar la inversió Europea per desenvolupar estructures tecnològiques continentals. Fa anys que la supercomputació rep capital Euroepeu pel desenvolupament de la infrastructura, aquest nou pas donarà més força i capital a les inversions. La Comissió també haurà de prioritzar la indústria del software, que mou els gegants de Silicon Valley i la Xina.
Una indústria energètica basada en l’energia renovable permetrà els objectius de transició ecològica. Inversions en energies renovables, l’electrificació del continent o un pla per l’hidrogen, seguint els passos del Japó que vol esdevenir la primera societat basada en l’hidrogen.
El canvi energètic transformarà la indústria de la mobilitat. Grans inversions públiques entreran a grans centres de producció de bateries elèctriques. Transformant la indústria del automòbil Alemany, en perill davant dels nous grups automobilístics elèctrics com Tesla, Byton o NIO.
Davant de la pandèmia, la Comissió també ha presentat una estratègia per la independència en el sector farmacèutic. La Xina i la Índia són els grans proveidors de fàrmacs a Europa des dels més bàsics com el paracetamol, als tractaments de càncer.
Aquest gir de política industrial però no és fàcil ni senzilla. Les connexions comercials dels estats europeus amb països com la Xina o Índia són crucial tant polític com econòmicament. Trobar l’equilibri serà difícil i noves regulacions per dificultar la compra de tecnologia per part de grups xinesos pot portar les relacions entre Europa i Xina al límit.
Un pivot asiàtic complex
El model econòmic dels països est asiàtics és més complex del que pot semblar. L’estratègia industrial planificada, els increments d’inversió i subsidi en sectors estratègics es traduiran en un augment del deute públic. Alguns països Europeus ja tenen un gran nivell d’endeutament públic. Europa seguirà els passos del Japó, amb l’endeutament públic del 235%, el més elevat del planeta.
Aquesta política industrial est asiàtica no es basa només en la bona redistribució dels recursos productius, es basa també en les fortaleses del model educatiu, en un bon marc regulatori i lideratge corporatiu i polític. Més enllà del model econòmic, els canvis a Europa també seran socials.
Una Europa en plena transició apropant-se a l’est d’Àsia democràtica pot obrir portes a noves aliances entre els dos costats del continent Eurasiàtic. Amb els forts auges de l’autoritarisme a la Xina, Rússia, els Estats Units i a la Índia. La Unió Europea i l’est Asiàtic poden construir relacions sòlides amb interessos compartits.
Una major integració entre els dos costats d’Eursàsia podria beneficiar el model democràtic, obrint la porta a una via alternativa als grans poders actuals. Europa vira cap a l’Àsia i les conseqüències no en seran poques.
